el meu bosc

d'okults i anonims n'esta ple akesta terra,
i de pre-intel.lectuals
que t'expliken el conte abans de llegir-lo....
voldria ser un rodamon del bosc de m'anima,
un bosc fosc pero salvatge,
ple de perills pero natural,
de tots colors i de cap...
alla dins, al fons, en el soc d'akell arbre s'amaga akell...
el que sempre ronda en lo fosc, el diable
(que entaforat en una raconada farien falta mes d'uns per treure´l)
i ajegut es rossega les ungles tot esperant la nit,
per passejar dins els marges,
trepitjar les tintes i en busca d'un dibuix "perfecte",
d'amunt les linies fa ekilibris,
cau un cop i l'altre,
ara amb red ara sense,
coratjos i malferit no s'atura front el blau ni s'empipa d'amunt del blanc,
nomes els fa seus,
els devora i els resorgita un cop mes fins
kuan s'apropa la matinada on torna a sorgir el sol...
aki en akest bosc meu que d'okults i anonims n'es de ple...

un afer de singulars signaturas,
que entre full i fulla,
fuig de la follia,
i entre colors i portes a mig obrir,
descalç, famelic i sospitos,
troba de poc en poc no res per trobar...

tot allò que s'estorça de la realitat , no es somni , sinó ambigüetat

000987887

Em trobare alla on no em busqui
em buscare alla on no sigui
seure cap per vall , per flaquesa
animare mont a dalt , per renaixença

Portare de be , tot d'espines
torçare el clatell , per manies
pasare de llarg , com amb feblesa
perdre el meu llit , com sens paciencia

dure tot allo que es meu fora de mi
i de tot allo que desconec que no se
sabre i deixare de saber-ho
fet que aixi tampoc dessare res
trobare sense buscar-ne
i quant no hi trobi , rebre.

Mai he sigut com soc,
i ara que trato ser com era,
no puc ser res.

Montcada2

montcada prova I

En Gracia, de nuevo...

Com qualsevol altre nit

Fuig de mi
com qualsevol altre matinada
emporta't tot de tu
caient , com els flocs de neu
surt del meu semblant
i penjat lluny
rere montanyes
com qualsevol altre matinada
abandonat al amarg oblid
dessa les teves histories
lluny de mi
plega i replega els teus enganys
les teves manies
sura al riu de gelosies
i emportat'en tot de tu
com qualsevol altre matinada ,
com qualsevol altre nit.

Els teus cabells ,
son pols de melangies
plens de magia , de magics moments
els teus ulls ,
esplendits , purs com l'aire
que remou els teus cabells
els teus dits ,
proporcio de la teua anima
el tacte de la teva magia
del teu sentiment , pur com els teus ulls
els teus llavis ,
nets , perfilats , definits com el teu goig
com els meus pensaments per a tu d'amor
la teva llum
del teu rostre clar com el cel
vellutat , que al tacte
fa surar , anima , cor i estim
perque no cal veuret
ni tocarte , ni besar-te
per simplement , sense coneixe't
estimar-te.

En otras ocasiones...

En otras ocasiones y ante la falta de luz brillante sobre mi,
trate de buscarme sin descanso hasta la ultima letra escrita en mis ojos...
no me halle...me perdi, tan perdido que ni siquiera reconocia la oscuridad
a mi alrededor;
deje de buscarme y entendi que nunca estuve perdido, que mas alla de las cuatro paredes que nos imponemos, el espacio es infinito y un yo plural se convierte en un abrazo nocturno y calido.
decidi conocerme...y despues de tanto tiempo estando conmigo descubri que ya me conocia, que aquel que frecuentava no era otro que yo, aquel que siempre fui, era el otro que ahora soy, el mismo de siempre...mas buscado, mas conocido, menos yo, mas indefinido....

un raig de cel de celofan,
un fan, fanatic de l'angoixa,
angoixat sota l'aigua,
aigua de pluja,
pluja d'un nuvol
enmig...
un cel de celofan.

(...)

Aquest cos tan nou i tan antic
aquest somni de boig , aquest desig
s'emociona de nou amb una bella canço
amb un record que perdura , com les lletres del autor.

Això que sembla un estira-i-arronça
això que porto damunt , com l'arbre , l'escorça
aquest tros de mon , que m'espanta i em pateix
es tot allò que tinc , per desgana , de mi mateix.

Aquest cos tan nou i tan antic
aquest somni de boig , aquest desig

de nit

Es sovint que em sento oblidat,
I com un llam els records em glaçan l’anima.
No recordo quan va ser que vaig perdre el mon de vista,
nomes de sobte el veig i el sento, dubtos, distant,
lluny de mi...
Com mes viatjo cap a paratges interiors,
mes en costa de tornar, mes difícil es retrobar
aquell sender que em duia algun lloc.
I aixi de nit en nit, el dia es fa proleg i no matinada.

Intensitats
e identitats
d'un somni perenne.

Walt Whitman...

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
"Emito mis alaridos por los techos de este mundo",
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros "poetas muertos",
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los "poetas vivos".
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas

Només la silueta de la muntanya.

Estranya veu que s’allunya
D’un respecte fosc, ombrivol,
Nuvol, que
S’endinssa dins el dolor.

Sencill reflex d’un conjunt mes ample
Mes pacient, mes profund,
Mes solitari, que
Mica en mica erosiona aquest gest,
Nul intent de evadirse...

Sens dubte , tort i escanyolit
el pes en mimva l'anima
el genoll em pateix
els ronyons , em repliquen
fins i tot l'homoplat,
va fent la seva....

imaginat que demà despertes i estas a
Plaça Catalunya , ja que el poble de Fals
era evidentment Fals.... pos piro en tren
y me voy a mi puta casa!!!

A partir del dia 2 de setembre , aquest blog estara permanentment sense activitat fins a principis d'octubre a causa d'una travesia que rottringyvoly portaran a cap.
Es tracta de ruta GR-3 que condueix desde Manresa fins a Tarrega tot coincidint amb aquesta ultima poblacio la fira de teatre al carrer , on la participacio de rottringyvoly sera activa regalant art i intentant esboça un somriure fent de pallasos o si mes no intenta-n'ho.

Tots aquells que volguin vindre a tarrega nosaltres estarem a partir del dia 11 de setembre aproximadament fins el 15 del mateix.

una abraçada i no deixeu de recordar , " que un art que no serveix per sanar , no es art "

RottringyVoly

eco

de vegades, perduts
en un infim laberint, trobem la porta
tan grossa que no la veiem,
i com l'angel vegetal - aquell d'infancia -
voldriem que ens bufessin
d'una ma.

Caus d'amunt en avall
del cavall a agramunt,
un turonet
espigues blanques com ulls
ulls espigats com de blanc cel
i s'han torne-m'hi
I sants cap per vall
i valls de sants
i fins i tot sants ballant
tot badallant...

silenci

Quan menys penso en mi
soc mes jo
petita llum que mai s'apaga

Aixopluc

El meu torn ,
una flor de segol ,
una canço estrident al cor
un sentit periferic
cau d'un tros de cel
esborra un llamp meteoric
una cendra pura , neta
un boix de malavella.

Sota l'ull de jo
un Deu tot ple d'estrelles
un remei
un problema
mirant-ho desde terra
al aixopluc d'una acampada
un llibre ple de Dharma.

Tagore i un tros de pa
un dissort de disbauxes
una sort de bruixes
un cami torçat
una paperina
un cel enrabiat
un llençol , ple de sol
net de espines.

als marges de la caminada

no t'has adonat
que cada cop hi ha mes indigents?
jo si, i tontos
i espavilats
i tros a tros cau aquet terra sota nostre
i esperances i sonats
sonats del bon cami
cami del mig....
al marges de la caminada.

LLimona

Neixera d'un tros de llimona , un cel
un lloc on tot es quasi tot
on alla on vagis , trobes el teu jo
on les cares deixen de portar vel.

D'un tros de cel , caura una llimona
i dessara el seu plaer , per caritat
alla on siguis , et trobaras
alla on busquis et veuras ,
i deixaras caure de les teves mans , tot odi
veuras , sentiras , un mon nou ja instalat fa temps
i al mos d'una llimona
cauras al cel.

Li regalarem la passio , a la magia
inventarem bocins d'amor
caminarem a peu , tot badallant
il·luminarem allo que ens preten aturar
deixarem caure , sense aturar-nos
al turo del benestar , de l'aptitud
de latitud ample , de fe concreta
un tros de cel que convertin-se en llimona
deixara palpar-l'ho
deixara sentir-l'ho
i veuras en aquell cel ,
aquella llimona.

bon mati..

una volta mes per aqui
d'enlla no e vist pas
tota la sort la magia dels seus camps
un troç de cel mogut
un lladre espavilat
camina dressera tot amb un gos lligat
se que no es jo ni tu per mi
que sou de uns altres
closca dura d'anyorança

camina tot dret avant
mirant els peus a terra
una mania de la orella estreta
clop de fang al mig dun raig de sol
de matinada
un turo ple d'ignorancia

tros de cel porta aqui
tros de cel de bon mati

nocturn

un cop d'ull

sense el resso d'un dring, que resona com un grill al fons de tot, dins l'obscuritat de la llum, la mes propera al fons...inici i desti on s'arrela la nostalgia del esser aquell que em sigut o serem despres, removem el fang sense embrutar-se els dits?
rebuscan el cop, un dejuni de mil anys, guaita el sender que t'aguarda...poset les ulleres.

Mirare un tros de sol que m'acompanyi
dessare les meves adiccions per un no mai mes
trobare les meves decissions de moment
no cercare res al futur,donçs encara tardaria mes
en aquell moment em retirare
m'abandonare al meu mateix Deu
iluminare tot allo que no vec
i tocare amb els dits allo que sen va
per sentirlo per ultima vegada
dire i em dire , que soc tot lo que vulll ser
que tinc tot el que vull tindre
que nomes els somnis fan que la realitat
no sembli real
potser caldra sentir allo que desitjo
i simplement deixarme portar
per mi mateix , alla on jo
em trobare amb mi , i decidire acompanyar-me.

animadvErsion

Caminante atolondrado por lindezas ancestrales
solitario , adverso de esperanzas y multitudes
oficioso en labores menores , de la pulcra adivinanza
amante contraido al matrimonio de las quejas por todo
similitudes , no casuales de mañanas a la usanza.

Herido leve , de postguerras civiles , del toque de queda
escritor perenne , y audaz , de la villa de noblezas
elegante a ratos , a pocos , cortos y baratos
funambulista sobre suelo, del poder y la patraña
sigiloso en cuanto al ruido , y de sutil , abstracto.

De montañero a playero en solo un rato
bebedor incansable de las glandulas mamarias
caotico en orden , parsimonioso y cabizbajo
jugador de mus , de muscatel y Movskoskaya
leedor , sabio a ratos , de kafka y su escarabajo.

Soñador despierto , de frustaciones y altibajos
roedor de quejas , de engaños y espionajes
experto en el amor y otros deberes , que no menesteres
inutil en todo cuando no se nada , y apenas sentimental
si me dejaran saber lo que ellos supieren.

ni de unos ni de ganas

no te creas que son palabras varadas
ni de unos ni de ganas ,
que solo la voz la que grita no se deja oir
porque no soy yo ni tu ni nada
ni tus hechos ni miradas
simplemente el calor del fuego que nos amaba
tu seras del cielo en llamas
mi dolor solo una raya
que ya no siento miedo que no estoy perdido
que antes que luego se donde estare
mis manias caracterizadas
mis aplausos enredadas ,
en lagrimas de ojos que no saben ver
un estio que a cambiado todo
el cielo ya no esta roto
pues buscando fuera halle dentro
lo que esperaba de mi
la soledad ya nos amarga , la virtud es de ella o nada
yo sere capitan de las verdades del yo
caminando entre sombrios parques de amor
i de esperanzas casi nunca el estrecho
se hace tan ancho que solo se acerca a mi.

no te creas que son palabras varadas
ni de unos ni de ganas...