Cran

Jo , esmerlit i moix
cançoner espantívol
Jo , trinxaire de passió i dissort
caminant eixelebrat quasi perdut
llum encegadora com de flamífer
m'esparpalla l'espant de mi mateix
tot surant per una claveguera
engalanat amb una salvatgia
que prop em procura escrostonar
una bogeria que plenament m'espunyeix
i em cerco fora extrany
de l'amor , la mort , i la melangia

He

He ensopegat amb la burda desfeta de la dessidencia
me estorbat , per el plaer d'un tros d'inocencia
e caigut , tot rodolant , entre el fervor i les pedres
e danyat tot allo que m'envolta ,per no perdret
ara ja tard a la meva benvinguda , i de passada
dire que e murmurat sol , al soc , entre espigues
ara decideixo cabilar amb les demores , i trobo simpatia
mullat de cap a peus , amb la panxa plena , amb l'esperit debil
e trobat malmes , una sanguinaria lliço de vida
que encara m'estorba , que encara em podreix per dintre
la ansia del dolor que bentrobada , fa el seu penyora
i d'aqui a ença , troba allo que m'esborra del meu mon ,
la veritat , soc un nounat , un tros de segol llempant
una funcio sense acabar , un teler sense començar

avui

Avui , cambiare la meva casa
dessare tots els meus records amb ella
treure tot el meu sentiment , a la partida
deixare la meva emocio per un altre dia
agraire tot allo de lo que mas protegit
Avui , cambiare la meva casa
alla on tot era migranya
on no podia exigirme mes a mi mateix
alla on tot semblava efimer , sense importancia
sera alla on marxare per no tornar
Avui , cambiare la meva casa
oblidare tot allo que em vas donar
deixare de donar tot allo que no va servir per res
tornare encara que amb plors , a la serietat
calmare el meu patiment i l'abandonare alla
Avui , cambiare la meva casa
i si no es avui , potser sera dema

Sura amb mi ,
i dessa tot allò , que ja no dus
trobat amb ser , allo que ets ,
Sura amb mi ,
i resisteix la pujada del riu ,
tot caient ,
tot esperant , un final
pren atencio , del cami
disfruta'l , sentir-l'ho es viure ,
sura amb mi ,
tots dos , i tots , surarem
i a la fi , dessarem la nostra barca
allà on l'huma es deixa ,
i continuarem ,
com sabis navegants,
d'ença a arribar-hi .

cuando llegue

Cuando llegue al punto mas alto ,
cuando desde alli dislumbre todo aquello que es mio
cuando al mirar se reflejen tus ojos en mi mirada
cuando al llorar tus lagrimas sean mis lagrimas
entonces sabre que si , que no deje de amarte
cuando este en algun rincon algo perdido
me acordare de una voz , de un suspiro
sentire un calor tu calor , que me quita el frio
entonces sabre que cuando llegue al punto mas alto ,
entonces sabré que realmente te amé

trossos..

m'escapoleixo del amarg deure
insisteixo per ser sota el mirall
la societat burda embustera
prefereixo dormir sense cants de gall
jo em miro no em puc ni veure
tu dessas un tros de dany
sortejo la melangia
sorpres com un tros de capcigrany

virgensita..

el arTe de mOrir

Naci apuñalado por la espalda , como si se tratara de un precavido susto para advertirme.
Luego a lo mas pronto , colge de mi sayo la paliza y el estrago de verme aniquilado por antonomasia.
Cai , mas bien dicho , sure , en el mar de los oidos y absteniéndome de mi precipitada digligencia , escogi con cualquier indulgencia , la belleza del arte de morir.

OFRENES 3 Gracia , Barcelona

OFRENES 2 Gracia ,Barcelona

OFRENES 1 Gracia , Barcelona

OFRENES Gracia ,Barcelona

Barcelona a ran de terra

de perro , a pero

te apeas ,
y me dices absurda , que todo es engaño
me libras de la multa , del desengaño
te subes , y me gritas ,
y forcejeo con tus manos ,
te escupo y me avivas ,
a tener sueños a tu lado

de gat en gos

nuvols sense pluja
llençols sense el tacte d'una nit
sentida a ran de pell
imatge d'un forat en la memoria
un vuit k s'omple amb la seva mirada
la mirada d'un present, passat...

... , __

se me escapa la verdad a lo que ignoro ,
se me carga la vida de sinsabores ,
me caigo del cielo , a tronpicones ,
me ilumino con la luz de algun rey moro ,
y sin embargo llorando creo en la ansia de existir ,
en el fervor ,
en la pasion por dejadez , por la sinonimia ,
por el dolor de cabeza que me traias ,
con el amor que caracteriza mi vida

LUNATICA BIRTHDAY

nomes

nomes el lloc ,
nomes la percepcio ,
nomes l'huma pot asombrarse a ell mateix ,
com si nomes fos ell ,
com si tot fos ell ,
com si la mare natura , volgues fernos angels terrenals ,
nomes el lloc ,
nomes la percepcio

vermell com el suc de les meves arrels

es voltat d'edificacions
pero el turo no vol saber-ho
s'arbora per no veure-les.
es fa el distret.
ajudeu-lo a ignorar-les
per ell figura que tots som, encara
pagesos i pageses.
no pugeu altrament.

Perejaume 2002

cvst

Caus ,
i pendent de la pujada
Veus ,
caminant tros fins la mare
Seus ,
donçs els errors son murs de carrega
Treus ,
tot allò que t'envolta ,

treus les seves veus , tot seient , caient ...

hotel room

Tot allò que s'enfosa a l'anima ,
resurgeix al sentiment ,
envolta tot allò que es conscient ,
i porta l'oració de vida , a l'extrem
de preferir l'àbac del suspitos ,
millor que rebre lliçons ,
aixi , i fent la capçalada
torno a escriure la mort ,
com la mes meva,
bella
amiga
fada....

de poc en poc

de poc en poc ,
apologia d'un vers ,
somnis de liturgia ,
camins obcens...



tros de mur ,
esclau a brots ,
ferit sota l'ale ,
d'un bonic discurs...

ei ei
em pica la pell
de tantes eskerdes k hi tinc
soc jove no pas vell..

--

ei ei
me pica la piel
de tantas grietas k tengo
soy joven no viejo..

demà

Avui m'ha vingut a veure la mort
amb rostre de poruga dona
la fosco tenebrosa dels seus ulls
amb la faixa vora els talons.

Un desig d'odi , d'erradicacio
i tant estret com la vella soga,
alimentant el meu pudor.

maleit record que com parasit
em rossega la pena
i em besa els peus
caminant llunya.Si

--

maldito recuerdo como parasito
me roe la pena
y me besa los pies
caminante lejano.Si

enlluernat pels nuvols
la pluja em raja dins...

--

atraido por las nubes
la lluvia me cae dentro...

hAbiTa

En OcAsiOneS

...en ocasiones un cansancio de antaño, de siglos, de generaciones y generaciones se adueña de mi...de almas y almas que como en un laberinto infinito, buscando la salida se desgastan eternamente renaciendo una y otra vez hasta la saciedad .

...a medio camino uno se pregunta si ese sendero tan transitado conduce a lugar alguno, y entre vidas y azares, entre batallas y letargos se enciende en nuestro ser una luz con la que entrevemos la verdad...la duda, fiel compañera, espina en la belleza, necesaria como la no existencia, mueve la balsa por la que transitamos en el río de la vida. Un río que como un Dios nos guía hacia el océano, destino final y principio sin fin. Miles de afluentes nos presentan aventuras y sorpresas, cataratas y lagunas nos transmiten alegrías y tristezas y extensas orillas de islas desiertas nos aguardan en una noche estrellada donde entre sueños, creemos con la punta de los dedos conocer un sentido que nos dice que manos maestras mueven nuestros hilos como títeres en un mundo hecho teatro y que aunque apearse del camino, subirse a los árboles, escalar montes parezca la mas grande de las trampas no es mas que otro acto de esta fantástica función, uno mas de sus pasos...y al acercarse al océano, al vislumbrar ese destino sellado, esa unión con el todo, no es de extrañar que me invadan unas inmensas ganas de remontarme en mi barca al inicio del río, al origen de esta vida y renacer una y otra vez hasta saciar mis ansias de vivir.