el meu bosc

d'okults i anonims n'esta ple akesta terra,
i de pre-intel.lectuals
que t'expliken el conte abans de llegir-lo....
voldria ser un rodamon del bosc de m'anima,
un bosc fosc pero salvatge,
ple de perills pero natural,
de tots colors i de cap...
alla dins, al fons, en el soc d'akell arbre s'amaga akell...
el que sempre ronda en lo fosc, el diable
(que entaforat en una raconada farien falta mes d'uns per treure´l)
i ajegut es rossega les ungles tot esperant la nit,
per passejar dins els marges,
trepitjar les tintes i en busca d'un dibuix "perfecte",
d'amunt les linies fa ekilibris,
cau un cop i l'altre,
ara amb red ara sense,
coratjos i malferit no s'atura front el blau ni s'empipa d'amunt del blanc,
nomes els fa seus,
els devora i els resorgita un cop mes fins
kuan s'apropa la matinada on torna a sorgir el sol...
aki en akest bosc meu que d'okults i anonims n'es de ple...

un afer de singulars signaturas,
que entre full i fulla,
fuig de la follia,
i entre colors i portes a mig obrir,
descalç, famelic i sospitos,
troba de poc en poc no res per trobar...

tot allò que s'estorça de la realitat , no es somni , sinó ambigüetat

000987887

Em trobare alla on no em busqui
em buscare alla on no sigui
seure cap per vall , per flaquesa
animare mont a dalt , per renaixença

Portare de be , tot d'espines
torçare el clatell , per manies
pasare de llarg , com amb feblesa
perdre el meu llit , com sens paciencia

dure tot allo que es meu fora de mi
i de tot allo que desconec que no se
sabre i deixare de saber-ho
fet que aixi tampoc dessare res
trobare sense buscar-ne
i quant no hi trobi , rebre.

Mai he sigut com soc,
i ara que trato ser com era,
no puc ser res.

Montcada2

montcada prova I